dilluns, 5 de maig del 2014

Efímer


També deia que era bo tenir un lloc en el qual pensar per saber-ne coses
i potser enyorar-lo i tot… però sense anar-hi mai.
                                                                           (Alice Munro,  “Lluny d’ella”)



La meva vida, la teva, es dissolen
com un terròs de sucre en el mar.
En poques hores dolçor, sal, forma, onada
esdevindran una sola cosa inseparable: origen.

No he tornat mai –malgrat l’enyor-
a aquest lloc on no hi he anat encara.
I potser n'és l’únic on he viscut sempre.

Recordo coses. Al principi, la claror de la nit
em turmentava, no em deixava dormir,
somiava que resseguia el camí a l’inrevés.

Amb un pal molt llarg regirava estrelles.
Després s’encenien els fanals de la plaça,
feixos de llum de conte que em sostenien
encara uns minuts en l’aire.

Quants cops m’havia perdut pel carrer!
I fins i tot un dia em van trobar mig ofegada
en el fons de la piscina, tan a prop de mi…

Si l’ànima volava, el cos voleiava
com una papallona invisible que retorna
a una forma antiga, efímera
(desaparèixer no és pas tan difícil, pensava).

Ara, abans que s’apaguin els fanals de la plaça,
regiro mots amb el mateix pal de regirar estrelles.
Potser –malgrat saber-ne algunes coses-
començo a enyorar el lloc on he viscut sempre.







1 comentari:

  1. Retornar al paradís, a la infantesa, a l'etern retorn... potser a recuperer l'ordre, a reconèixer els nostres objectes tan quotidians llavors: el cafè amb llet escalfat per la mare abans d'anar a escola, l'olor de les botes de goma i els impermeables els dies de pluja... vida efímera.
    Blackremembering

    ResponElimina