Té,
per a tu, un laberint
–em va dir
la fetillera.
En
va t’he estudiat.
Ets la matèria
més difícil
per a una mala
maga
que ha
suspès en tulogia.
Sóc zero empàtica
amb els
teus microcrits
en forma
de poema,
amb els
teus sospirs
de pena
ascendent,
amb la
teva música
selvàtica engabiada.
Pots
mesurar el laberint,
Ariadna.
No és petit.
Té
la immensitat
dels
meus dubtes,
la
profunditat
esquiva del
teu cor.
L’he
trenat a punt de neu,
amb
l’extensió més blanca
de fil
gelat,
amb aigua de
riu.
Transita.
Travessa’l.
Desorienta’t.
No és
petit ni càlid:
li creixen
zones estranyes.
Eixampla’l.
Despenja’t,
Quan
hi entris, infinitejarà.
Horitzó
enllà,
tindrà la
mida exacta
del teu
cervell.
Fantastic !
ResponElimina