dilluns, 20 de febrer de 2017

La cadira de rodes

Avui et mirava el clatell,
tan fi, gairebé infantil
malgrat els teus 94 anys,
mentre t’ajudava a treure’t
l’abric en arribar a casa.

Tu no ho saps, pare: ploro molt.
De vegades per un anunci,
per una foto, una frase,
o per un salt de la memòria
que me la juga.

Pare, papà, papi, on ets?
No pares de parlar sol
mentre arrossego la teva cadira.

El carrer fa pujada i jo ja no sóc
la nena que et perseguia
a l’estiu a Perafita, a Bor.
No saps que darrere teu
encara hi ha la teva petita
que t’estima, la teva filla,
potser ja massa gran
–oi que sí?– per ser-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada