El bucle

L’home del sac era una persiana mallorquina que feia reflexos d’esquelet a la meva habitació. No m’atrevia a obrir els ulls perquè el fantasma era al balcó i, si el mirava, l’ajudaria a entrar i ja mai més marxaria de casa. Cada cotxe que passava pel carrer l’il·luminava i omplia el meu malson de gats salvatges i cases deshabitades.

Sabia que en una d’aquelles cases havia viscut jo feia molts i molts anys. Però no recordava en quina d’elles ni quan. En el meu cervell només podia veure clarament la imatge exterior d’una finestra semitancada que permetia endevinar el reflex d’una espelma a l’interior de l’estança. I el crit. Sempre el mateix crit. I, per fi, la finestra semioberta.

On havia après que no havia d’obrir els ulls? Qui m’havia alertat del perill de conviure amb aquella presència? Per què recordava amb tanta nitidesa la llum de l’habitació i el crit? Potser aquell malson era un vell reflex i jo només era la intrusa d’algun somni meu que feia molts anys havia aconseguit traspassar la persiana mallorquina.