“(Aparece Bernarda. Sale en enaguas, con un manto negro.)
BERNARDA:
Quietas, quietas. ¡Qué pobreza la mía, no poder tener un rayo entre los dedos!”
Federico García Lorca, La casa de Bernarda Alba
Aquell punt de ràbia de la casa,
les croquetes de tristesa entre papers,
la pols, el fred, l’ampolla d’aigua,
la hipnòtica solitud de les pantalles.
Caverna de Plató de parets líquides,
sostre baix, on es retalla, en angle,
l’ombra furibunda de Bernarda.
Peixos atrapats, les hores.
Darrere els vidres conviuen,
singular i plural, la mort, els dies.
I, a dins, asseguts al nostre costat,
fantasmes lents, furiosos,
farts de temps,
comptant amb els dits mirades grises.
Traslladar l'obra de Lorca a les oficines semblaria una excentricitat de Bieito, però ho fas amb una traça que esgarrifa sense perdre ni un punt de verosimilitud, si és que aquest concepte es pot aplicar a la poètica.
ResponEliminaQuan la realitat és tan antipoètica, es posa en marxa l'ull-calidoscopi o mètode spiderman de saltar façanes. No cal que t'expliqui res, gran mestre saltimbanqui!
ResponEliminaUf, imperdonable: em vaig perdre la versió surrealista de Bieito de La casa de Bernarda Alba (i, encara més imperdonable, l'excelsa Julieta Serrano fent de Poncia). Buscaré el vídeo, si és que existeix...
Per cert, m'encanta la cara de mala llet de Bieito.
19/20
ResponEliminaBlackMaster