Cadaqués (8-10 d'abril)

Torno a Cadaqués. Sóc feliç.


L'hotel

Hem dormit a les golfes d’un antic museu. Ara és un hotelet encarat a mar al centre de Cadaqués, molt a prop del vell casino del poble.

Quan obres la porta de l’hotel et rep un baf indefinit d’encens i herbes que ja no t’abandona durant tota l’estada. Aquesta olor es barreja, en una mena de comunió estrafolària, amb els objectes surrealistes, les fotografies, els mobles, les catifes, les cortines i el soroll del terra quan camines.

L’habitació té una llum molt especial, com de casa de nines. Dividida en dos pisos connectats per una escala de caragol amb una barana de fusta blanca, a dalt hi ha un llit doble i el lavabo i a baix, un altre llit, cuina i una mena de saleta amb un balcó molt petit obert al mar. Les parets són plenes de quadres amb fotografies d’en Dalí i un mirall enorme emmarcat que duplica l’habitació.









Casa Anita

Ens rep Joan Telescopi. L’Eva li deia així de petita perquè es ficava amb ella. En Joan, fill de la tramuntana, rei fenici poderós, arrauxat, immutable, continua allà. Com el vent.

Quan li pregunto si ens recorda, em contesta: “Sí, home, ara jo m’he tornat tonto i no em recordo de vosaltres!...”

Les taules llargues de fusta amb espelmes, el sostre arquejat, les parets encalcinades plenes de quadres i fotografies. I contínuament, de la cuina a la taula, graelles negres amb peix de barca, perfumades de mar, vives, crepitant encara com una ofrena. Corre, Maria, que bufa la tramuntana! Ràpid, encén els fogons! Vola, Maria, que bufa el Joan! Mariaaaa, que se t'emporta el vent! I el gelat de cafè, deliciós com un toffee de neu. Mariaaaaaaaa!








Portlligat

Camí de S’Alqueria, passat Portlligat, en una de les caletes de còdols de la platja de s’Alqueria Petita, l’Eva i jo ens hem quedat adormides. Eren les 12 del migdia i el sol feia rodones de llum a través del mocador que m’he posat sobre la cara.









Casa Blaua

Dissabte a la tarda passejo sola per Cadaqués. Fa molta calor i em compro una brusa lleugera i llampant. Me la deixo posada i respiro pausadament l’aire i la llum de la tarda. Mentre fotografio la Casa Blaua, la brusa s’ondula suaument.

Aquesta casa sempre m’ha fet volar la imaginació. Tinc una estranya sensació de pau quan la miro, com de colom adormit a la teulada o d’ocell volant dins d’una pintura.








Em fa tornar a la realitat la pujada que em porta al carrer de l’Amargura. M’agrada aquest nom per a un carrer. Té un punt dramàtic i exacte per viure-hi. Passo per davant de can Riba, la casa del poeta; perdó, dels poetes. He vist dos reportatges de Pau Riba on sortia la casa de Cadaqués. En el més antic, en Pau baixava la seva mare amb cadira de rodes fins a la platja. La portava fins a la vora del mar i ella es deixava anar a l’aigua i nedava. Quina llibertat devia sentir en aquell moment la Mercè, la Mercè Romeva, mare d’en Pau i amiga de l’ànima i companya de classe a l’Institut-Escola de M. Rosa Ventosa, la meva estimadíssima mestra de llatí i grec que va morir fa pocs mesos. Vaig veure la Mercè en el seu funeral, però no em vaig atrevir a molestar-la. Li volia dir: “Hola Mercè, jo era alumna de la M. Rosa i fa poc em va dir que una de les èpoques més felices de la seva vida van ser aquells dies a l'Institut-Escola i em va explicar que tu eres la seva millor amiga. Que havia estat molt feliç.” Però no em vaig atrevir a emocionar-la als 90 anys.



Camí de ronda

Diumenge al matí caminem pel camí de ronda des de la platja d'en Ros fins a s'Arenella. Bufa una tramuntana lleugera que arrissa l'aigua. Els reflexos llisquen ràpids per la superfície i l'efecte és com si algú llancés, de tant en tant, grapats de purpurina platejada al mar. Intento caçar l'instant amb le meva càmera, però cap foto fa justícia a tantíssima bellesa. És pura màgia.

Les arestes de pissarra, amenaçadores i místiques, marquen el camí d'aquest paisatge elèctric.