Vera, es fa tard.
Les nines més joves
es vesteixen de flors.
Al matí es perfumen
de fulla tendra,
es fan la ratlla dels ulls
i es pinten els llavis
de contorn de cirera.
Tenen noms de satèl·lit,
d’espurna, ondulats
i vermells com roselles.
Quan vespreja,
bufen ben fort
per empènyer el cel,
fan volar les llavors,
l’aigua lleugera,
extremen la llum
sobre els camps:
del blau aigualit
a l’ocre terròs,
de l’aire taronja
al groc pàl·lid
de la lluna plena.
I en la foscor brillen
com fanalets de paper,
les galtes enceses,
juguen al joc de si no fos,
a fades, a dimonis,
a àngels, a verges,
dormen a la vora del foc
coronades de violetes
amb tristor de cinc nits
i sis dies d’absència.
Són les que seran flors.
Vera, desperta.
Ja és aquí
ResponElimina"La Primavera al senyor Estiu
ResponEliminael saluda i li somriu,
el senyor Estiu a la Primavera
li va al darrere, li va al darrere.
La Primavera al senyor Estiu
Adéu, adéu, adéu li diu.
El senyor Estiu a la Primavera
se la troba a la frontera".
BlackSisa
Veraestiu no és cap estació, però és una parada obligatòria on el temps s'atura.
ResponElimina