Cosina Vera

Vera, es fa tard.

Les nines més joves

es vesteixen de flors.

Al matí es perfumen

de fulla tendra,

es fan la ratlla dels ulls

i es pinten els llavis

de contorn de cirera.

Tenen noms de satèl·lit,

d’espurna, ondulats

i vermells com roselles.

Quan vespreja,

bufen ben fort

per empènyer el cel,

fan volar les llavors,

l’aigua lleugera,

extremen la llum

sobre els camps:

del blau aigualit

a l’ocre terròs,

de l’aire taronja

al groc pàl·lid

de la lluna plena.

I en la foscor brillen

com fanalets de paper,

les galtes enceses,

juguen al joc de si no fos,

a fades, a dimonis,

a àngels, a verges,

dormen a la vora del foc

coronades de violetes

amb tristor de cinc nits

i sis dies d’absència.

Són les que seran flors.

Vera, desperta.