divendres, 25 d’octubre del 2013

Penjada del cirrocúmulus



La meva filla em desperta
fent-me pessigolles al nas
amb una fulla de gerani.

Ella sap que, de tant en tant, transito.

‘Saps, mare, que estàs molt graciosa
amb aquesta cara de peix?’

Me la miro de dalt a baix,
núvol blanc sense ombres,

i ploc de riure.

dijous, 24 d’octubre del 2013

Pantalles

Bernarda
sabia
adormir les plantes.

El rum-rum de la saliva
mastegant
els pobres espàrrecs,
la lluna de pebre
creixent
sota el tovalló de la mare,
les hores i hores
sense sexe,
sense estrelles,
l’edat a la deriva
avançant
de nit
directament contra el far,
les veus farcides d’esculls,
la gola, el nus, la suor
sense tacte,
la pell, més grisa que rosa,
de la llengua,
aspra de no dir t’estimo,
la pantalla sola
surant
entre bocins de gel
en ple naufragi,
les carícies, els petons
les paraules,
els dies i dies
de mentida
glaçats,
aferrats a la taula
al seu costat,
a punt d’enfonsar-se
a molts quilòmetres d’aigua
per sempre.







dimarts, 17 de setembre del 2013

La Zona



"Dius que la bellesa no és més
que l’inici de la tempesta,
que tot allò que encanta acaba prompte.
Si et volguera més, hauria d’assassinar-te".

(Julio Bustamante, ‘L’esperit de la pluja’, de l’àlbum Ciutat magnètica)



‘Jo sé la bruixa que ets’,
Encara guardo el teu SMS.

Vam arribar a La Zona
una tarda de setembre
de llum nòrdica.

Plovia, i era el senyal
per iniciar el viatge.
Un cel oceànic,
d’un verd escocès,
atreia el mar.

Enmig del no-res,
les plataformes de pesca.

Antigues torres
del gegant de ciment
suraven sobre les onades,
expulsant la sal
com iguanes marines.

‘Respira’ –em deies.

Jo no podia respirar.

Mirava els neumàtics,
el ferro rovellat
de cadenes i baranes,
brossa estrellada,
alfabet mal digerit
en territori de ningú.

Les escales tallades
no conduïen enlloc.
El fonoll marí,
cobert d’un polsim finíssim
de farina de roca,
creixia a la vora
d’un camí inexistent.


Els pals de la nau a terra,
entre matolls i llaunes,
parracs de veles,
naufragi de vies
a la vella andana.

‘Respira’ –em deies.

La Zona t’espera.
El guia1 t’espera.

A les parets, grafits,
SMS, inscripcions misterioses
de civilitzacions extingides.

Jo no podia respirar.

Plovia a la platja
de l’antiga estació
entre les restes incíviques
d’un somni.



1 Stalker, film d’Andrei Tarkovski.
(Stalker: Persona que guia els visitants de La Zona, lloc deshabitat i enigmàtic, tancat i vigilat, també anomenat zona d’aterratge)


















                              
















dimarts, 3 de setembre del 2013

Natura viva (antibodegó)

Faig un vol rasant fins al teu plat.
Reconec el paisatge ondulat, curvilini,
amb grumolls a cada banda de la carretera.
L’amenaça de la forquilla m’ennuvola la vista,
el ganivet, com una dalla, em sega l’alè.

Aplato enmig de la pista rodona,
suaument, entre un bocí de bròquil inert
i l’ombra del teu dit, a pocs mil·límetres
del maleït got que gairebé m’atrapa,
natura viva en bodegó de pintor maldestre.

dijous, 1 d’agost del 2013

Lava

Som carn de cràter,
lava.
No dormim.

El soroll més imperceptible,
el més lleuger moviment
del  nostres cossos
sòlids líquids
us hauria d’alertar.

Però no.
Continueu vivint al marge
de la nostra existència.

Som carn.
Som carn de cràter.
Som lava.

No dormim.


dimecres, 17 de juliol del 2013

Sacerdotessa

Cada dia, molt d’hora,
baixa les escales
cap al túnel.
Buida papereres,
frega les andanes
llimades per onades
de peus,
neteja records,
planta ombres
a les vies
amb subtil indiferència
de jardinera urbana,
al seu hort
allargassat, brut
i sec de no ploure,
llaura i rega
vestíbuls, baranes,
espais de pas,
de rutina,
rases de vida fèrtil,
d’activitat elèctrica,
malgrat que ja sap
que aquest any
la collita no serà bona.

I al final del ritual
s’atura un moment,
es treu els guants
amb parsimònia
i eleva com una ofrena
un pa rodó, sagrat,
enmig del no-res.
I, tota sola,
enorme,
creixent,
en pau, en silenci,
en profund recolliment
físic i espiritual,
el beneeix i combrega.





dimecres, 10 de juliol del 2013

Finit

Ningú no esperava que Déu esclatés
entre Urquinaona i Jaume I.
Ha estat impossible aturar-lo.
El dispositiu de seguretat
s'ha activat a l'estació de Barceloneta,
on patrulles especialitzades de teòlegs
analitzen les causes del teïcidi.

dilluns, 24 de juny del 2013

Recordo la llum

Recordo la llum
de tots aquests anys.

Línies grogues de pau
a través de les persianes,
fogons, cristalls de sal,
meravelloses escates de peix
a la pica de marbre,
bombetes petites de nit
guiant-me màgicament
pels espais: sotallits,
baguls, calaixos, armaris,
escales, golfes, terrats,
bombetes innocents de dia
penjant com raïm del sostre
sobre el meu cap,
planetes d’arena,
de mar altíssim,
incandescent,
a punt de caure
com pluja de vidre,
estrelles, estrelles,
bola de lluna,
aire,
bola de sol,
el temps imaginat
del color de les onades,
el temps que torna i torna
de tots aquests anys,
els teus ulls cafè,
els teus ulls desert,
la pell translúcida
dels dies,
de les hores de llum,
l’olor, el gust
de les onades de cel,
el tacte càlid
d’aigua salada
de l’aire
de tot aquest temps.



dimecres, 19 de juny del 2013

Despertar-se bosc

Dormir, despertar-se bosc,
amb saba a les venes,
arrossegar arrels de roure
feixugament pel passadís,
fer un te a la cuina
desenredant branques,
obrir l’aixeta de l’aigua
freda a la dutxa,
deixar-se anar riu avall,
enmig d’un escampall
de fulles, d’ocells inquiets,
mirar-se incrèdula al mirall
abans d’obrir la porta
i sortir al carrer
despullada, descalça,
amb un regust de sang
a la llengua,
esperar que canviï el semàfor
en una avinguda plena de boscos
que caminen confusament
cap a la feina.



dissabte, 11 de maig del 2013

Un dios enfrente, de José García Obrero




“Agradecida y emocionada,
solamente puedo decir:
Gracias por venir.”

                          Lina Morgan

 
 
José, et robo tres coses: la cita de Lina Morgan, amb què fa una semana vas obrir la presentació del teu llibre Un dios enfrente, a la Tasca Bohèmia de Barcelona; la foto de portada del teu llibre, que encapçala la meva confessió de robatoris, i algunes espurnes de poemes teus d’aquesta obra que m’han emocionat i només em deixen dir-te: Gràcies per venir!

 

Nunca heredé esta tierra.
La tierra es esa sombra con que vine a este cuarto,
una marca en la frente que ahuyenta los afectos,
el disparo certero siempre atento a mis pasos.
La tierra siempre ha sido una cuerda en la viga.
Nací con las raíces enfermas de distancia.
                                                              (p. 20, Molde)

 
Dice que es absurdo hacer este viaje;
el trajinar continuo de maletas y esperas
le está abriendo una grieta por la espina dorsal.
–Me desangro– le dice –con los cambios de luz–.”
                                                              (p. 25, Microclima)

 
Baila y bombea un río para tu nado,
un amanecer desnudo sin cartílagos ni espalda
con los filos dispuestos como abrelatas eléctricos.
Para que no sequen tus tentáculos, salta a la noche,
teje una cortina de lluvia para tu umbrela
blanca.”
                                                              (p. 43, Medusa)

 
Y está convencida de que yo… Me llama fuente
por tener humedad bajo los párpados, uñas azules.
Pero yo soy el vaso, soy el jarrón, soy la copa
que cae al suelo desde sus manos ásperas.”
                                                               (p. 44, Desierto)

 
Te lo digo desde abajo,
desde más abajo aún, cóncavo
agujero, yo te nombro tragando
peces transparentes.”
                                                               (p. 45, Isla)

 
Nada se ha hundido de manera solemne,
no ha habido capitanes erguidos en la popa,
no ha habido mascarones chocando con las algas.
Ha sido un fin sincero sin medida de tiempo,
sin grados ni erosiones, sin aviso, sin lírica.
Alguien pintó una línea que derivó en un círculo,
alguien prendió fuego con válvulas mitrales.
Nosotros, escorpiones, nos quedamos dentro.”
                                                                (p. 49, Apocalipsis)

 
Sé que estás cerca porque huelo a hojarasca.”
                                                                (p. 62, Cerca) 

 
 
(Tots els fragments dels poemes citats pertanyen al llibre de José García Obrero Un dios enfrente. La Garúa libros. S. Coloma de Gramenet, 2013)                      

 

 

 

dimarts, 23 d’abril del 2013

Altres roses


Rosa translúcida

Tu ets la rosa invisible.

La foscor brilla
en el fons oceànic
dels teus pètals.

Rosa insegura

La rosa
que no sabia
que era rosa creixent
sura de nit
en el cel.

Rosa atlàntida

Punts de rosa
com ulls de peix-flor
sota l’escorça mil·lenària
de l’arbre submarí.

Rosa diminuta

Tímida, s’amaga.
Però et reneix cada cinc segons
entre les pestanyes.




dissabte, 20 d’abril del 2013

El rusc




La por
s’escola
pel rusc
del cervell.

A cada cel·la
una obrera enverinada.

Silenci al convent.
A fora plou.

En la solitud hexagonal
de la seva cambra
la reina, embogida,
devora ales de cera.

La por
s’escola
pels seus ulls
de mel.


dissabte, 9 de març del 2013

Zum zum . ka

Per a Cesc Gelabert, de mirada egípcia





Pels campanars de Somnàmbula
queien olives de les teves mans,
raïms de plata intermitents
esclataven de tant en tant
sota les dunes.

Zumzum-Cesc.
Libèl·lula gelada.
Cercle polar àrtic
on una princesa sola gira
penjada de cordes de gelatina.

Zumzum-verd.
L'ombra de les teves mans
s'allarga fins al mar invers,
on aterren oliveres
i avions carregats de son.

Zumzum-gel.
Far que fa perdre el sud
als radars de la mort.
Hexàgon magnètic de sal
que convoca ànimes en silenci.


(poema escrit mentre ballaven)

dijous, 7 de març del 2013

Llunes

Oi que el mercuri és verinós? L’Albert ho acabava de descobrir perquè havia sentit a dir a la ràdio que els termòmetres antics trencats són molt perillosos per a la salut. Als set anys el seu pare li havia regalat una ampolleta de vidre tapada amb un tap de suro que contenia una inquieta bola platejada, una mena de tresor líquid atrapat en aquell petit recipient. L’argent viu era un metall màgic, el seu preferit, i, quan l’abocava sobre la taula o el terra de la seva habitació, es dividia en boletes molt petites que es tornaven a fusionar per contacte. Li havien advertit que el mercuri no podía tocar cap objecte d’or perquè l’ennegria, però ningú no li havia dit que era tòxic.

El primer cop que l’Albert va destapar l’ampolleta i va abocar-ne el contingut sobre l’hule blau de la taula del menjador, va imaginar un cel ple de llunes petites, nervioses, bellugadisses, que ell controlava hàbilment i amb les quals podia jugar: moure-les al seu gust, ajuntar-les, separar-les, aixafar-les, recollir-les amb una cullereta, canviar-les de recipient. Com bestioletes vives, però sense potes ni ulls.

Els termòmetres ja eren tota una altra cosa: animals de companyia de la febre, varetes màgiques que tenien el poder de decidir si anava al cole o no. I, és clar, trencats eren més interessants perquè el filet platejat quedaba lliure i anava a engrossir la bola de llunes, que tremolava com un flam quan la movia.

L’Albert regia aquell univers contingut dins d’una ampolla de vidre que ell alliberava quan li venia de gust. Sovint s’imaginava navegant de nit per un espès mar de mercuri o lluitant contra feixugues onades metàl·liques que, de sobte, es fragmentaven en milions de gotes perfectament rodones i anaven formant altres mars al seu voltant que apareixien i desapareixien màgicament.

Una tarda d’estiu, mentre el seu pare llegia el diari al balcó, l’Albert li va voler gastar una broma. Tot silenciós, s’hi va acostar per darrere, va destapar l’ampolleta i li va deixar lliscar el mercuri esquena avall, per dins de la camisa. L’home, espantat, es va aixecar de la cadira i la bola platejada va impactar contra el terra convertida en mil llunes que es van dividir en mil llunes més que van ploure sobre el carrer.

Així va ser com, inesperadament, es va formar la primera galàxia lliure del seu univers particular. Incontrolada, perduda i en contínua expansió. Verinosa potser?

dimarts, 5 de març del 2013

Sols


Dos sols jugaven a amargar-se. Havien nascut amb capacitats explosives diferents: l’un cremava en espiral i l’altre concèntricament. Escalfaven els mateixos planetes des de petits i, de tant en tant, se’n cruspien un, carnívors com eren. El problema arribava a la nit, quan s’havien de pondre, perquè cadascun es ponia de la seva manera i la nit es tornava boja. El sol espiral era valencià, com la lluna, i el sol concèntric havia aparegut un bon dia surant enmig de l’Avern, un llac volcànic suditalià que arrossega una llegenda bastant estranya sobre la porta de l’infern.

Tots dos eren d’idees fixes, però de recorreguts aleatoris, segurament per confondre l’altre. Aquesta incertesa diària els amargava la vida perquè cada capvespre tenien por de topar enmig del cel o de quedar enredats entre les flames de l’altre i no poder acabar de pondre’s. Així que cada dia es feia de nit a una hora diferent. Els soferts habitants dels planetes atrapats en la seva òrbita s’havien especialitzat en psiquiatria solar, però cap disciplina científica tenia prou base per resoldre un problema d’aquestes dimensions i encara menys per acostar-se als pacients i fer-ne un seguiment persolaritzat.

Una tarda d’octubre, d’aquestes que plategen el mar amb capes molt fines d’escates diminutes, tot semblava tranquil, fins i tot massa tranquil, i, de sobte, es va sentir un soroll de vidres trencats, com de milions i milions de campanetes de vidre esclatant alhora mentre el cel canviava de color i tenyia el mar de taronges.

Malgrat la bellesa brutal del moment, tothom va fugir en direccions oposades tement-ne el pitjor: una topada solar. Aquella tarda la posta de sols havia estat precedida d’estranyes espirals de llum i cercles concèntrics de translúcida flama jugant a esquivar-se i trepitjar-se. Des d’alguns telescopis s’havien observat durant tot el dia perillosos moviments en el cel, però ningú no havia sabut preveure la imminència de la col·lisió perquè, de fet, tothom l’esperava cada dia i ja formava part de la rutina d’una catàstrofe anunciada.

Aquell capvespre els nuclis solars es van fondre, o això diuen els savis, en una contradicció de gust amargant com les ametlles amargues. Una espiral concèntrica va il·luminar els dies futurs i més futurs d’aquells planetes, i, nit rere nit, la mirada desorbitada dels seus habitants es va anar entristint i agrisant per haver perdut aquella incertesa diària de tardes encabritades de fum de carbó, d’estrella esperrucada, de núvols arrauxats amb formes de dimoni i, sobretot, per la por de no sentir més por cada vespre que la resta d’habitants de planetes vulgars.

Però ningú no es va atrevir mai a escriure aquesta història.