Dos
sols jugaven a amargar-se. Havien nascut amb capacitats explosives diferents: l’un
cremava en espiral i l’altre concèntricament. Escalfaven els mateixos planetes
des de petits i, de tant en tant, se’n cruspien un, carnívors com eren. El
problema arribava a la nit, quan s’havien de pondre, perquè cadascun es ponia
de la seva manera i la nit es tornava boja. El sol espiral era valencià, com la
lluna, i el sol concèntric havia aparegut un bon dia surant enmig de l’Avern,
un llac volcànic suditalià que arrossega una llegenda bastant estranya sobre la
porta de l’infern.
Tots
dos eren d’idees fixes, però de recorreguts aleatoris, segurament per confondre
l’altre. Aquesta incertesa diària els amargava la vida perquè cada capvespre
tenien por de topar enmig del cel o de quedar enredats entre les flames de
l’altre i no poder acabar de pondre’s. Així que cada dia es feia de nit a una
hora diferent. Els soferts habitants dels planetes atrapats en la seva òrbita
s’havien especialitzat en psiquiatria solar, però cap disciplina científica
tenia prou base per resoldre un problema d’aquestes dimensions i encara menys
per acostar-se als pacients i fer-ne un seguiment persolaritzat.
Una
tarda d’octubre, d’aquestes que plategen el mar amb capes molt fines d’escates
diminutes, tot semblava tranquil, fins i tot massa tranquil, i, de sobte, es va
sentir un soroll de vidres trencats, com de milions i milions de campanetes de
vidre esclatant alhora mentre el cel canviava de color i tenyia el mar de
taronges.
Malgrat
la bellesa brutal del moment, tothom va fugir en direccions oposades tement-ne
el pitjor: una topada solar. Aquella tarda la posta de sols havia estat
precedida d’estranyes espirals de llum i cercles concèntrics de translúcida
flama jugant a esquivar-se i trepitjar-se. Des d’alguns telescopis s’havien
observat durant tot el dia perillosos moviments en el cel, però ningú no havia
sabut preveure la imminència de la col·lisió perquè, de fet, tothom l’esperava
cada dia i ja formava part de la rutina d’una catàstrofe anunciada.
Aquell
capvespre els nuclis solars es van fondre, o això diuen els savis, en una
contradicció de gust amargant com les ametlles amargues. Una espiral
concèntrica va il·luminar els dies futurs i més futurs d’aquells planetes, i,
nit rere nit, la mirada desorbitada dels seus habitants es va anar entristint i
agrisant per haver perdut aquella incertesa diària de tardes encabritades de
fum de carbó, d’estrella esperrucada, de núvols arrauxats amb formes de dimoni
i, sobretot, per la por de no sentir més por cada vespre que la resta
d’habitants de planetes vulgars.
Però
ningú no es va atrevir mai a escriure aquesta història.
