divendres, 26 de febrer del 2016

El cobrador del frac



Tota la pingüinera, el galliner polar,
s’ha conjurat contra l’artista.
L’ombra ocellada el persegueix,
esquitxa de negre el mantell blanc
nevat de roses que habita.

Sempre ha viscut  per sota
de la línia finíssima  del seny,
restant vida a la mort, escopint aire
des del seu taüt automàtic,
sol, ben sol cada nit, estrellat de dia.

No renuncia a embogir del tot
en un intent desesperat de ser
el no convidat que celebra
per a ell mateix la festa,
disposat a volar-se, a volar.

Antàrticament perseguit per l’obsès,
el seu malson creatiu reitera
el que al final serà l’obra mestra
del plomat Ícar irreverent,
un sobtat atac de cor solar.

Mentre cau, encara planeja,
regira somnis,  projectes, records,
frueix dels darrers instants desolats
abans de descobrir, per fi,
qui és el cobrador que l’assetja.

L’ombra del frac de Pan,
rebregrada, descosida,
llueix enmig del saló de ball
com una mostra d’art conceptual:
taca de sang d’ocell ennegrida.


diumenge, 14 de febrer del 2016

La lluna de Federico

Sortir desçalça al balcó i trobar-te,
assaborir-te en totes les llunes que miro,
especiar-te, salar-te, fer-te al vapor,
estendre’t, oliós, pel meu pit,
olorar-te com una flor desglaçada
de gessamí sota el cel àrtic.

Desorientar-me en la teva mirada,
caminar en cercle pels teus abismes,
sentir el verd en la pell,
el verd trist, ombrívol, terrible,
que llisca muntanya avall,
el riu de cendres en flor
de la teva veu que no desemboca.

Saber, però, que el miratge
de la tempesta incessant
t’empeny al sud més extrem,
allà on les agulles es claven,
on la sang tinta el bec dels ocells,
on arrelen les fulles seques.

I sabert-te desert, despoblat, mut,
assenyalat en un mapa de terra,
a soles amb tu, a prop, lluny de tot,
mirada sense ulls, horitzó sense cel,
paret encalcinada on la mort treballa.




dimarts, 2 de febrer del 2016

Grafits



A prop de l’estació
el caçador no descansa.
Tigressa Efímera desapareix
amb el clic de ruleta russa
de l’arma precisa.
Passen trens, cavalls
nocturns, travessen
el gran pulmó cansat.
Els murs s’amaguen
com rates de claveguera.
Entre les runes
reneix cada nit un sol
d’incandescència variable:
la forma que muta,
que regna sobre la resta,
pintura que esclata
davant dels seus ulls
com una flor carnívora
enmig de la selva.




dilluns, 28 de desembre del 2015

El 15 en el mirall

Quin sentit té
morir de miradura,
narcís miop,
duplicat, reflectit
en el teu miratge?

Inverteix l’argent,
solca onades,
fes surf rere el vidre,
naps, naps,
submergeix-te volant
cap al teu revés
de mirall de malson
ple de vuits capgirats
infinitejant repetits,
cols, cols,
morint, dormint, potser
somiant que no ha estat res,
non-non, sí no, no-res
a un pam de nas
i més enllà,
15 ntit té?

dilluns, 21 de desembre del 2015

El Gran Príncep

De l’asteroide d’on véns, on una rosa solitària malviu entre les cendres dels grans arbres, víctimes del darrer incendi provocat, conserves la teva mania de preguntar. I, segons tu, les persones grans no entenen mai res. No escolten i es passen la vida fent comptes i recomptes d’estrelles, de diners, de vots, de vides, de morts, de tot el que pensen que és seu.

Però no. S’equivoquen [riure sardònic]. Tot el que pensen que posseeixen és meu.

I no em facis més preguntes, petit. Ni a mi ni a la resta de membres del Club.

dissabte, 17 d’octubre del 2015

Sons de Cadaqués

Son son son, repica el mar.

Son, son, so de bronze líquid
dins del teu cor somnàmbul,
en els teus ulls zebrats
de ratlles verdes i blaves.

Campanes de sal, son, son,
sobre borroses teulades,
so que s’endinsa pel laberint
desdibuixat d’oliveres i cases.

Son vigilant de mitjanit,
estrella negra, fanalet abissal,
son son, so de cel esqueixat
amb malsons de tramuntana.

Es Cucurucú, pissarra del vent,
s’ha despertat ben guixat,
ple de ratlles salcreuades 
i estranys alfabets de barca.

El far del Cap se’n fa creus,
que Cadaqués encara dormi,
celífer blanc de blanca esquena,
bressolant sons nous de mar.

Son son son, repica el cel.














































dilluns, 7 de setembre del 2015

Cel invers

Per a tots els Aylan caiguts


L’àngel que neix
del dolor inabastable
dorm sobre els plecs
d’un mar vermell.

Inert, es deixa mirar
com l’ocell mort.

Aquesta nit
i l’altra
i l’altra
i l’altra
aniran passant
llunes plenes
d’aigua
sota els arcs petits
dels seus ulls.

Però tu no hi seràs
per veure-ho.






diumenge, 5 de juliol del 2015

Temps verbals a Grècia




Sòcrates camina somnàmbul
per Atenes amb un sac a l’esquena
ple d’interrogants i paradoxes.

Qui vol fer mal al filòsof? –es pregunta
en un present d’indicatiu feridor.

Qui dels meus fills sofistes
ha descobert la trampa de l’afirmació
sense sortida, de la negació afirmativa?

Sòcrates, savi que no sap res,
només sap que passaran molts segles
fins que la paradoxa irresoluble
del present sense futur
formi part d’un passat imperfecte
amb alguns tics d’imperatiu.

Declinacions a banda.




dilluns, 22 de juny del 2015

Nit de Sant Joan (1971)


Xavals amb sandàlies
i taques de tinta fresca
formiguegen pels carrers
portant llistons, penjadors,
cadires coixes, tamborets,
marcs despintats de finestra.

Sobre les teulades,
places i terrats,
volen petits sacerdots,
ocells amb ofrenes
de fusta vella al bec
per als déus del foc.

Els veig des del balcó
mentre paro taula
(els tovallons, que no volin;
posa-hi els coberts a sobre),
aparto els geranis,
trec a fora les cadires,
i el meu pare aconsegueix
l’allarg per encendre el llum
de bronze amb pantalla crema.

La nit avança com una fada
lenta de paper de seda,
la nit que ja no és nit,
el dia que hi coqueteja,
espurnes, collarets de llum,   
Sant Joan gairebé es desperta.
                   
Les primeres flames
enmig del carrer 
convoquen a festa
els meus dos o tres cors,
que salten esvalotats
al cercle imperfecte,
el·líptic de la foguera.

Ja no hi ha ulls per a res
que no sigui de foc.
Maleeixo la dissort
de no ser sacerdotessa,
piròmana, bruixa, llamp,
de no posseir el do
de cremar, d'encendre
l'aire de juny al meu pas.  

De matinada, al llit,
amb el cel apagat,
el cor encès,
no puc dormir.
M’estiro ben plana
damunt les brases,
transito cendres,
traspasso paraules,
transpiro sons,
travesso pell.

I, per primera vegada,
Fènix mortal, ressuscito.                                                                                               





divendres, 5 de juny del 2015

Dervix



Oscil·lo entre tu i l'abisme
com el pèndol del saurí,
fent voltes i voltes hipnòtiques,
obsessives, concèntriques,
repetitives, iròniques, oníriques,
en un vals de saló de cel,
de mística dansa turca.

¿Quantes capes de pell
he de travessar cada nit
per intuir el teu jo líquid,
la paraula que es deixi beure,
la gota de mar, la perla amagada
en el fons sorrenc dels teus ulls? 

Oscil·lo entre tu i el no-res
com la llum circular d’un planeta,
anella de pols còsmica, còmica,
girant eternament al teu voltant
sense més gravetat
que la clau de sol incerta
del teu perfil i els meus llavis.