Crònica rara des del metro de Barcelona

Dijous 7 d'abril de 2011. Línia 4 del metro de Barcelona. Arribo a Passeig de Gràcia i s'obren les portes. Flaaaps. L'andana és una mena de planeta estrany poblat de personatges de conte que malden per enfilar-se als bancs i a les papereres. Cinc dels set nans de Blancaneus m'han mirat malament. Els altres dos intenten despertar la princesa fent-li copets a la cara amb una bossa de pipes. Pluto s'està desfent el nus de les orelles i ensopega amb la cua del drac. A un dels 101 dàlmates se li trenca la cremallera de riure. Tanco el llibre i em trec els auriculars preparant-me psicològicament per a una invasió imminent. Repasso en 10 segons les possibilitats de sobreviure a un atac frontolateral (l'esquena i el cantó dret els tinc a cobert, enganxats al seient i a la paret del darrer vagó). Si m'aixeco i intento fugir, tinc moltes possibilitats de ser arrossegada i fins i tot engolida per aquesta colla d'esbojarrats. M'autoprescric un Calmacín de 20 grams per via intravenosa. Em quedo quieta, immòbil, amb cara d'extintor, fent om.

Miracle. S'han quedat a l'andana. Sento el senyal d'avís previ al tancament de portes. Tictictic. Salvada: el metro es posa en marxa. No! La cua del drac ha quedat atrapada a la porta. Algú deu haver pitjat l'alarma perquè, de sobte, està frenant. Miro fixament un dels nans. Ell també em mira. Als ulls. M'està hipnotitzant, el malparit! Sembla que em digui: "Pensaves que t'anaves a escapar tan fàcilment, Mercè? Perdo el coneixement en pocs segons i des de la barana fràgil de la meva inconsciència sento una veueta que m'ordena el que he de fer.

-"Els ulls et peeesen molt. Aixeca't i camina tranquil·lament, com si no passés res. Baixa i vine amb nosaltres. Necessitem algú que ens ajudi a despertar la princesa, i jo he llegit en els teus ulls que saps escriure contes de princeses despertes. Au, vinga, escriu un conte on ella pugui obrir els ulls i tornar a somriure."

La barana es mou. Estic pujant. Acabo de descobrir que tinc una inconsciència mòbil, ascendent. Tots em segueixen i jo no puc parlar; només obeir. La veueta m'ordena:

-"Ara sortirem al carrer i vindràs a casa nostra a escriure el conte. Tenim l'ordinador preparat. Després marxaràs i t'oblidaràs de tot."

Camino com una autòmata pel Passeig de Gràcia, entre dos nans. Davant meu Pluto arrossega la cadira de rodes amb la princesa adormida, que duu el cap una mica tort i el braç dret penjant. Darrere meu, la resta de nans i tots els dàlmates. El drac va per lliure, cremant papereres. La gent s'aparta i ens deixa passar.

Em fan entrar en una porteria ben estranya. La veritat és que jo no m'hi havia fixat mai tot i que passo sovint per aquí. Sembla molt antiga i fa pudor d'humitat. Al fons hi ha un bosc, amb un ascensor de fusta amb seients de vellut vermell. Hi anem pujant i entro en un pis enorme, amb un arbre enmig del menjador. Hi ha una taula parada amb 112 plats i 112 gots. No els compto: ho sé i prou. Al costat de la finestra, una altra taula petita amb un ordinador i un càctus. La veueta m'ordena:

- "Seu i escriu el conte. Sense punxar-te. Després, quan ella es desperti, dinarem plegats per celebrar-ho i ja podràs marxar."

Teclejo a l'ordinador: "Dijous 7 d'abril de 2011. Línia 4 del metro de Barcelona. Arribo a Passeig de Gràcia i s'obren les portes. Flaaaps. L'andana és una mena de planeta estrany poblat de personatges de conte que malden per enfilar-se als bancs i a les papereres. Els set nans i Blancaneus entren al vagó i seuen davant meu. Ella somriu i menja pipes. Pluto s'està desfent el nus de les orelles i ensopega amb la cua del drac. A un dels 101 dàlmates se li trenca la cremallera de riure. Tanco el llibre i em trec els auriculars preparant-me psicològicament per oblidar-ho tot."