Blau de Cadaqués no és un color; és un sentiment, una configuració cerebral, un filtre de mirar la vida. És el meu paradís mental.
dimecres, 27 de juliol del 2016
Aeroport d'Atenes
Les estrelles d'Atenes s'allunyen
a mesura que el meu àngel m'eleva.
A baix, mapes incandescents,
tiges de llum, arbres encesos.
Aquí dalt brama el cel,
immersa en l'oceà solar.
Sé que no puc escapar encara
dels foscos designis del laberint:
un finíssim cordó umbilical blau
em lliga desesperadament a l'abisme.
dissabte, 28 de maig del 2016
Pare
Arrenques
un pètal més del calendari:
el de la
flor del malestar,
lluna
plena de seda que no llisca,
bocí de
rosa, mirada fixa.
Que lluny,
pol·len, claror, brisa!
Els
dies dibuixen òrbites estranyes,
les
hores, les fotos, les carícies.
Els cels passen
en bandades.
Asseguda
davant teu,
t’acarono
la mà, et miro incrèdula,
m’observo
en tu i ens veig lluny,
travessant junts el pont estret
i
altíssim que uneix dos abismes.
No vull tornar a aquest poble,
em
dius amb veu ronca.
Que lluny,
l’olor dels pins,
tombarelles,
salts, onades!
Rere teu,
la finestra,
un rectangle
de mar enfurismat,
electrocardiograma
de la pena.
divendres, 22 d’abril del 2016
Roses contràries
La rosa tòxica
Aquest matí ha entrat per la
finestra,
ocell okupa de bec potent, de
tija sòlida.
Ha devastat el nostre tan mimat
silenci,
la pau intermitent de les
cortines,
la brisa tènue, la son
translúcida.
En tres segons ja sabíem que la
lluna
amaga amargs episodis apocalíptics,
gasos tòxics i una afàsia de 28
dies
(i tan plena que la volen).
En un minut ha baixat del cel a
la barana,
la rosa, a picotejar les restes
de gerani,
ha obert els pètals perlats de
verinosa,
estúpida, aclaparadora
presència.
En un quart d’hora, un sol i
quart
de mort ens ha regirat l’estómac.
I l’endemà, tots cap al precipici.
Inconscients, enverinats, prims,
amb el cor amb forma de rosa.
I la rosa contrària, aliment.
Espina
Si la mires a contrallum,
entre els pètals algú respira.
És Pina, que balla
enmig de la rosa,
espina que guarda
el secret delicat
del darrer punt suspensiu
de la vida.
Etiquetes de comentaris:
Pina Bausch,
poesia,
roses,
Sant Jordi
dimecres, 30 de març del 2016
Bernarda
- Uh!
- Qui ha dit uh?
La casa la
casa la casa la casa la casa
Les cinc
branques tortes de la bogeria,
el passadís
nevat, les petjades.
La porta
tancada.
Silenci.
Només ella
entra i surt
de la casa
i a penes
la veus.
Surtentrasurt.
De vegades
nua.
A mitja
nit parla i desparla
amb les seves
ombres: nosaltres.
Ens ordena
callar a crits
si sent
remor de roba, alguna queixa lleu,
murmuri d’oracions,
polsim d’ales.
Malmortes,
xarrupem gotetes de llum,
aspirem l’aire
que es cola per les escletxes,
dormim
penjades de les escombres
al fons de
l’armari dels mals endreços.
Cerquem
tresors dins les esquerdes:
cabells platejats
de trenes desfetes,
minuts
embolicats amb draps,
rastres
de sal de mars llunyans.
De matinada sentim
volar avions
i escopim
al cel.
La lluna s’esmuny
entre el
crit dels ocells.
De tant en
tant circula el tren de joguina
pel terra
irregular de la cuina,
on ella
planxa fins a la posta de sol.
De tant en
tant rodola un planeta diminut
per la vella banyera de marbre.
De
tant en tant algú xiula a l’altra banda,
en l’estació
anterior o en la següent.
De
tant en tant.
I
després silenci i després silenci i després silenci
dimecres, 23 de març del 2016
Cosina Vera
Vera, es fa tard.
Les nines més joves
es vesteixen de flors.
Al matí es perfumen
de fulla tendra,
es fan la ratlla dels ulls
i es pinten els llavis
de contorn de cirera.
Tenen noms de satèl·lit,
d’espurna, ondulats
i vermells com roselles.
Quan vespreja,
bufen ben fort
per empènyer el cel,
fan volar les llavors,
l’aigua lleugera,
extremen la llum
sobre els camps:
del blau aigualit
a l’ocre terròs,
de l’aire taronja
al groc pàl·lid
de la lluna plena.
I en la foscor brillen
com fanalets de paper,
les galtes enceses,
juguen al joc de si no fos,
a fades, a dimonis,
a àngels, a verges,
dormen a la vora del foc
coronades de violetes
amb tristor de cinc nits
i sis dies d’absència.
Són les que seran flors.
Vera, desperta.
dimecres, 16 de març del 2016
Té, per a tu, un laberint
Té,
per a tu, un laberint
–em va dir
la fetillera.
En
va t’he estudiat.
Ets la matèria
més difícil
per a una mala
maga
que ha
suspès en tulogia.
Sóc zero empàtica
amb els
teus microcrits
en forma
de poema,
amb els
teus sospirs
de pena
ascendent,
amb la
teva música
selvàtica engabiada.
Pots
mesurar el laberint,
Ariadna.
No és petit.
Té
la immensitat
dels
meus dubtes,
la
profunditat
esquiva del
teu cor.
L’he
trenat a punt de neu,
amb
l’extensió més blanca
de fil
gelat,
amb aigua de
riu.
Transita.
Travessa’l.
Desorienta’t.
No és
petit ni càlid:
li creixen
zones estranyes.
Eixampla’l.
Despenja’t,
Quan
hi entris, infinitejarà.
Horitzó
enllà,
tindrà la
mida exacta
del teu
cervell.
dimarts, 1 de març del 2016
Vanitas
De
sobte, es va obrir la porta
i el
vanitós va entrar com un fum
pel carril
Ell, seguint la ruta precisa.
Mirant-me
als ulls, em va dir:
“Com canvien les coses, oi?”
Li
penjava un arc de fulles
de la
galta, preludi de vent.
Jo
me’l vaig mirar de dalt a dalt,
sense
interès, fent balanç del to,
capgirant
l’hemisferi dret
del
que resta del meu cervell
en
aquests casos.
En
versió pobre, li vaig contestar:
“a la
curta o a la llarga,
les coses
sempre canvien”,
que
era com no dir res
o no
haver de pronunciar
la
paraula vanitat, de va.
Mirant-me
de baix a baix,
amb complaença
divina,
va somriure.
Les
fulles s’ondulaven,
gairebé
imperceptiblement,
com aletes
de peix d’aquari
a l’altra
banda del vidre.
divendres, 26 de febrer del 2016
El cobrador del frac
Tota la pingüinera, el galliner polar,
s’ha conjurat contra l’artista.
L’ombra ocellada el persegueix,
esquitxa de negre el mantell
blanc
nevat de roses que habita.
Sempre ha viscut per sota
de la línia finíssima del seny,
restant vida a la mort,
escopint aire
des del seu taüt automàtic,
sol, ben sol cada nit,
estrellat de dia.
No renuncia a embogir del tot
en un intent desesperat de ser
el no convidat que celebra
per a ell mateix la festa,
disposat a volar-se, a volar.
Antàrticament perseguit per l’obsès,
el seu malson creatiu reitera
el que al final serà l’obra
mestra
del plomat Ícar irreverent,
un sobtat atac de cor solar.
Mentre cau, encara planeja,
regira somnis, projectes, records,
frueix dels darrers instants
desolats
abans de descobrir, per fi,
qui és el cobrador que l’assetja.
L’ombra del frac de Pan,
rebregrada, descosida,
llueix enmig del saló de ball
com una mostra d’art
conceptual:
taca de sang d’ocell ennegrida.diumenge, 14 de febrer del 2016
La lluna de Federico
Sortir
desçalça al balcó i trobar-te,
assaborir-te
en totes les llunes que miro,
especiar-te,
salar-te, fer-te al vapor,
estendre’t,
oliós, pel meu pit,
olorar-te
com una flor desglaçada
de gessamí
sota el cel àrtic.
Desorientar-me
en la teva mirada,
caminar
en cercle pels teus abismes,
sentir el
verd en la pell,
el verd
trist, ombrívol, terrible,
que llisca
muntanya avall,
el riu de
cendres en flor
de la teva
veu que no desemboca.
Saber,
però, que el miratge
de la
tempesta incessant
t’empeny al
sud més extrem,
allà on
les agulles es claven,
on la sang
tinta el bec dels ocells,
on
arrelen les fulles seques.
I
sabert-te desert, despoblat, mut,
assenyalat
en un mapa de terra,
a
soles amb tu, a prop, lluny de tot,
mirada
sense ulls, horitzó sense cel,
paret
encalcinada on la mort treballa.
Etiquetes de comentaris:
Federico García Lorca,
poesia
dimarts, 2 de febrer del 2016
Grafits
el caçador no descansa.
Tigressa Efímera desapareix
amb el clic de ruleta russa
de l’arma precisa.
Passen trens, cavalls
nocturns, travessen
el gran pulmó cansat.
Els murs s’amaguen
com rates de claveguera.
Entre les runes
reneix cada nit un sol
d’incandescència variable:
la forma que muta,
que regna sobre la resta,
pintura que esclata
davant dels seus ulls
com una flor carnívora
enmig de la selva.
dilluns, 28 de desembre del 2015
El 15 en el mirall
Quin
sentit té
morir
de miradura,
narcís
miop,
duplicat,
reflectit
en
el teu miratge?
Inverteix
l’argent,
solca
onades,
fes
surf rere el vidre,
naps,
naps,
submergeix-te
volant
cap
al teu revés
de mirall
de malson
ple de
vuits capgirats
infinitejant
repetits,
cols,
cols,
morint,
dormint, potser
somiant
que no ha estat res,
non-non,
sí no, no-res
a un
pam de nas
i
més enllà,
15
ntit té?
dilluns, 21 de desembre del 2015
El Gran Príncep
De l’asteroide d’on véns, on una rosa solitària malviu
entre les cendres dels grans arbres, víctimes del darrer incendi provocat, conserves
la teva mania de preguntar. I, segons tu, les persones grans no entenen mai res. No escolten i es passen la vida
fent comptes i recomptes d’estrelles, de diners, de vots, de vides, de morts,
de tot el que pensen que és seu.
Però no. S’equivoquen [riure sardònic]. Tot el que
pensen que posseeixen és meu.
dissabte, 17 d’octubre del 2015
Sons de Cadaqués
Son son
son, repica el mar.
Son,
son, so de bronze líquid
dins del
teu cor somnàmbul,
en
els teus ulls zebrats
de
ratlles verdes i blaves.
Campanes
de sal, son, son,
sobre
borroses teulades,
so
que s’endinsa pel laberint
desdibuixat
d’oliveres i cases.
Son
vigilant de mitjanit,
estrella negra,
fanalet abissal,
son son,
so de cel esqueixat
amb
malsons de tramuntana.
Es Cucurucú,
pissarra del vent,
s’ha despertat
ben guixat,
ple de
ratlles salcreuades
i estranys
alfabets de barca.
El far del
Cap se’n fa creus,
que
Cadaqués encara dormi,
celífer
blanc de blanca esquena,
bressolant
sons nous de mar.
Son son
son, repica el cel.
Etiquetes de comentaris:
Cadaqués,
fotografies,
poesia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)






