Blau de Cadaqués

Si algun poble del món és blau és Cadaqués. Quan t'hi acostes, hi ha un murmuri de blaus com de flors i fulles mogudes pel vent; olors blaves i liles, aromes d'espígol, de romaní, de pintura de barca, tactes de seda i escata, de violeta translúcida, gustos blaus que no sabies que existien fins que traspasses la línia invisible del poble i la mirada s’ennuega en una extensió celmarina on suren núvols esfilagarsats i xemeneies. I, entremig del fum, ombres de peixos que han quedat atrapats a les cortines de xarxa marquen les hores d’un atemporal rellotge d’aire.

La dona mòmia

Per a l’Eva, que de petita reia tant

amb les meves carotes de mòmia

La mòmia et mira

amb ulls tendres.

Et fa cinc mòmies

perquè dormis,

i tu rius i en vols més

i li pregues

amb les mans ben juntes

que no se’n vagi,

que no tens son encara.

I ella et regala una mòmia més

fent-te aquella cara.

T’acarona el cor i les costelles,

et fa un petó al nas

i et desitja un somni

de dofins i ocells petits

perquè no te’n vagis lluny,

com la Bella Dorment,

encara.

La cadira de rodes

Avui et mirava el clatell,

tan fi, gairebé infantil

malgrat els teus 94 anys,

mentre t’ajudava a treure’t

l’abric en arribar a casa.

Tu no ho saps, pare: ploro molt.

De vegades per un anunci,

per una foto, una frase,

o per un salt de la memòria

que me la juga.

Pare, papà, papi, on ets?

No pares de parlar sol

mentre arrossego la teva cadira.

El carrer fa pujada i jo ja no sóc

la nena que et perseguia

a l’estiu a Perafita, a Bor.

No saps que darrere teu

encara hi ha la teva petita

que t’estima, la teva filla,

potser ja massa gran
–oi que sí?– per ser-ho.

La màgia de la innocència

Óscar Sotillos no escriu, fa màgia. De la bona. Amb paraules, amb imatges, amb la veu, amb objectes. Fa volar coses. Sincronitza ocells perquè sobrevolin un pati i cantin mentre recita un poema, pixela ulls, ancora llunes, fa aparèixer contes màgics. No és broma: ho són.

No hi ha cap truc en Medianoche en el campanario. Tot el que passa en aquest llibre és de veritat. Jo, després de llegir la història, reconec que he obert la finestra a mitjanit per fer les meves comprovacions acústiques, que he après algunes lletres més de l’alfabet secret dels ocells i m’he fet petita i gran i m’he tornat a fer petita per poder arribar a la clau i després passar per la porta diminuta d’aquest poble de rellotgers mags i rellotges cor que toquen sempre una campanada més. T’has de llegir el conte per entrar en la tretzena hora, que és de debò que existeix. I no, no hi ha cap truc ni capa ni barret: parla sobre el poder màgic de la innocència.

“−¿Y qué? Aquí hay un misterio que ni siquiera el relojero puede descubrir, ¿y eso te parece poco? En todo caso, si supieras el secreto, ¿sería más o menos mágico que el campanario marcara trece horas?

−En realidad el misterio es que solo las escuchan las personas que no han perdido la inocencia.”

Elia-Alícia posseeix la clau del temps, i també la de l’altre temps; Elia-Pan, la que vola, la que no vol créixer. Només ella és capaç de fer reviure el rellotge de cucut que porta tants anys aturat. Com el cor d’Ezequiel, el rellotger, que necessita de la innocència per descobrir el seu gran secret.

Màgia de la bona.

Canvi de contrasenya

Reinventa’t, escup fulles noves,

la vella contrasenya ja no serveix.

Reinicia la sessió,

edita’t, modifica les dades,

canvia el nom d’usuari,

introdueix la paraula secreta.

De sobte, les quatre estacions

s’han reabsorbit en una de sola,

la bola esponjosa del temps

s’ha comprimit en un punt diminut

fugisser, gairebé imperceptible.

L’espai juga a l’ai ai ai

amb la veïna antípoda,

la rebel·lió de les plaques

és un fet amagat,

tectònicament incorrecte.

L’estultícia de les valls,

permanentment inundades,

és del tot incurable,

els oceans desbordats

travessen autopistes,

els cims nevats llisquen

muntanya avall com bojos

en un atac d’orografia inversa.

No perdis el temps,

aprofita aquest desgavell,

aquesta bogeria tel·lúrica,

per reinventar-te.

Tu també ets caducifoli.

Quan bufa el vent, et cauen

fulles grogues dels braços.

Ningú no salparà del darrer port

per salvar-te aquesta vegada.

Ningú no aturarà la desconnexió.

De debò creus que l’antiprofeta

et lliurarà d’aquesta profecia?

Reinicia la sessió.

Edita les velles dades.

Canvia el nom d’usuari:

Noè2

Introdueix la paraula secreta:

SOS2017

Torna-ho a intentar.

Aquesta contrasenya ja existeix.

Aeroport d'Atenes

Les estrelles d'Atenes s'allunyen 
a mesura que el meu àngel m'eleva.

A baix, mapes incandescents,
tiges de llum, arbres encesos.

Aquí dalt brama el cel,
immersa en l'oceà solar.

Sé que no puc escapar encara 
dels foscos designis del laberint:

un finíssim cordó umbilical blau 
em lliga desesperadament a l'abisme.

Pare

Arrenques un pètal més del calendari:

el de la flor del malestar,

lluna plena de seda que no llisca,

bocí de rosa, mirada fixa.

Que lluny, pol·len, claror, brisa!

Els dies dibuixen òrbites estranyes,

les  hores, les fotos, les carícies.

Els cels passen en bandades.

Asseguda davant teu,

t’acarono la mà, et miro incrèdula,

m’observo en tu i ens veig lluny,

travessant junts el pont estret

i altíssim que uneix dos abismes.

No vull tornar a aquest poble,

em dius amb veu ronca.

Que lluny, l’olor dels pins,

tombarelles, salts, onades!

Rere teu, la finestra,

un rectangle de mar enfurismat,

electrocardiograma de la pena.

Roses contràries

                                              

La rosa tòxica

Aquest matí ha entrat per la finestra,

ocell okupa de bec potent, de tija sòlida.

Ha devastat el nostre tan mimat silenci,

la pau intermitent de les cortines,

la brisa tènue, la son translúcida.

En tres segons ja sabíem que la lluna

amaga amargs episodis apocalíptics,

gasos tòxics i una afàsia de 28 dies

(i tan plena que la volen).

En un minut ha baixat del cel a la barana,

la rosa, a picotejar les restes de gerani,

ha obert els pètals perlats de verinosa,

estúpida, aclaparadora presència.

En un quart d’hora, un sol i quart

de mort ens ha regirat l’estómac.

I l’endemà, tots cap al precipici.

Inconscients, enverinats, prims,

amb el cor amb forma de rosa.

I la rosa contrària, aliment.

Espina

Si la mires a contrallum,

entre els pètals algú respira.

És Pina, que balla

enmig de la rosa,

espina que guarda

el secret delicat

del darrer punt suspensiu

de la vida.

https://www.youtube.com/watch?v=dWIs89Pub0w

Bernarda

- Uh!

- Qui ha dit uh?

La casa la casa la casa la casa la casa

Les cinc branques tortes de la bogeria,

el passadís nevat, les petjades.

La porta tancada.

Silenci.

Només ella entra i surt

de la casa

i a penes la veus.

Surtentrasurt.

De vegades nua.

A mitja nit parla i desparla

amb les seves ombres: nosaltres.

Ens ordena callar a crits

si sent remor de roba, alguna queixa lleu,

murmuri d’oracions, polsim d’ales.

Malmortes, xarrupem gotetes de llum,

aspirem l’aire que es cola per les escletxes,

dormim penjades de les escombres

al fons de l’armari dels mals endreços.

Cerquem tresors dins les esquerdes:

cabells platejats de trenes desfetes,

minuts embolicats amb draps,

rastres de sal de mars llunyans.

De matinada sentim volar avions 

i escopim al cel.

La lluna s’esmuny

entre el crit dels ocells.

De tant en tant circula el tren de joguina

pel terra irregular de la cuina,

on ella planxa fins a la posta de sol.

De tant en tant rodola un planeta diminut

per la vella banyera de marbre.

De tant en tant algú xiula a l’altra banda,

en l’estació anterior o en la següent.

De tant en tant.

I després silenci i després silenci i després silenci

Cosina Vera

Vera, es fa tard.

Les nines més joves

es vesteixen de flors.

Al matí es perfumen

de fulla tendra,

es fan la ratlla dels ulls

i es pinten els llavis

de contorn de cirera.

Tenen noms de satèl·lit,

d’espurna, ondulats

i vermells com roselles.

Quan vespreja,

bufen ben fort

per empènyer el cel,

fan volar les llavors,

l’aigua lleugera,

extremen la llum

sobre els camps:

del blau aigualit

a l’ocre terròs,

de l’aire taronja

al groc pàl·lid

de la lluna plena.

I en la foscor brillen

com fanalets de paper,

les galtes enceses,

juguen al joc de si no fos,

a fades, a dimonis,

a àngels, a verges,

dormen a la vora del foc

coronades de violetes

amb tristor de cinc nits

i sis dies d’absència.

Són les que seran flors.

Vera, desperta.

Té, per a tu, un laberint

Té, per a tu, un laberint

–em va dir la fetillera.

En va t’he estudiat.

Ets la matèria més difícil

per a una mala maga

que ha suspès en tulogia.

Sóc zero empàtica

amb els teus microcrits

en forma de poema,

amb els teus sospirs

de pena ascendent,

amb la teva música

selvàtica engabiada.

Pots mesurar el laberint,

Ariadna. No és petit.

Té la immensitat

dels meus dubtes,

la profunditat

esquiva del teu cor.

L’he trenat a punt de neu,

amb l’extensió més blanca

de fil gelat,

amb aigua de riu.

Transita.

Travessa’l.

Desorienta’t.

No és petit ni càlid:

li creixen zones estranyes.

Eixampla’l. Despenja’t,

Quan hi entris, infinitejarà.

Horitzó enllà,

tindrà la mida exacta

del teu cervell.

Vanitas

De sobte, es va obrir la porta

i el vanitós va entrar com un fum

pel carril Ell, seguint la ruta precisa.

Mirant-me als ulls, em va dir:

“Com canvien les coses, oi?”

Li penjava un arc de fulles

de la galta, preludi de vent.

Jo me’l vaig mirar de dalt a dalt,

sense interès, fent balanç del to,

capgirant l’hemisferi dret

del que resta del meu cervell

en aquests casos.

En versió pobre, li vaig contestar:

“a la curta o a la llarga,

les coses sempre canvien”,

que era com no dir res

o no haver de pronunciar

la paraula vanitat, de va.

Mirant-me de baix a baix,

amb complaença divina,

va somriure.

Les fulles s’ondulaven,

gairebé imperceptiblement,

com aletes de peix d’aquari

a l’altra banda del vidre.

El cobrador del frac

Tota la pingüinera, el galliner polar,

s’ha conjurat contra l’artista.

L’ombra ocellada el persegueix,

esquitxa de negre el mantell blanc

nevat de roses que habita.

Sempre ha viscut  per sota

de la línia finíssima  del seny,

restant vida a la mort, escopint aire

des del seu taüt automàtic,

sol, ben sol cada nit, estrellat de dia.

No renuncia a embogir del tot

en un intent desesperat de ser

el no convidat que celebra

per a ell mateix la festa,

disposat a volar-se, a volar.

Antàrticament perseguit per l’obsès,

el seu malson creatiu reitera

el que al final serà l’obra mestra

del plomat Ícar irreverent,

un sobtat atac de cor solar.

Mentre cau, encara planeja,

regira somnis,  projectes, records,

frueix dels darrers instants desolats

abans de descobrir, per fi,

qui és el cobrador que l’assetja.

L’ombra del frac de Pan,

rebregrada, descosida,

llueix enmig del saló de ball

com una mostra d’art conceptual:

taca de sang d’ocell ennegrida.

La lluna de Federico

Sortir desçalça al balcó i trobar-te,

assaborir-te en totes les llunes que miro,

especiar-te, salar-te, fer-te al vapor,

estendre’t, oliós, pel meu pit,

olorar-te com una flor desglaçada

de gessamí sota el cel àrtic.

Desorientar-me en la teva mirada,

caminar en cercle pels teus abismes,

sentir el verd en la pell,

el verd trist, ombrívol, terrible,

que llisca muntanya avall,

el riu de cendres en flor

de la teva veu que no desemboca.

Saber, però, que el miratge

de la tempesta incessant

t’empeny al sud més extrem,

allà on les agulles es claven,

on la sang tinta el bec dels ocells,

on arrelen les fulles seques.

I sabert-te desert, despoblat, mut,

assenyalat en un mapa de terra,

a soles amb tu, a prop, lluny de tot,

mirada sense ulls, horitzó sense cel,

paret encalcinada on la mort treballa.

Grafits

A prop de l’estació

el caçador no descansa.

Tigressa Efímera desapareix

amb el clic de ruleta russa

de l’arma precisa.

Passen trens, cavalls

nocturns, travessen

el gran pulmó cansat.

Els murs s’amaguen

com rates de claveguera.

Entre les runes

reneix cada nit un sol

d’incandescència variable:

la forma que muta,

que regna sobre la resta,

pintura que esclata

davant dels seus ulls

com una flor carnívora

enmig de la selva.

El 15 en el mirall

Quin sentit té

morir de miradura,

narcís miop,

duplicat, reflectit

en el teu miratge?

Inverteix l’argent,

solca onades,

fes surf rere el vidre,

naps, naps,

submergeix-te volant

cap al teu revés

de mirall de malson

ple de vuits capgirats

infinitejant repetits,

cols, cols,

morint, dormint, potser

somiant que no ha estat res,

non-non, sí no, no-res

a un pam de nas

i més enllà,

15 ntit té?